Intel·ligència col·lectiva: La Cooperativa Única Unió Cooperatista Barcelonesa (1901-1977) | rocagales.cat

Intel·ligència col·lectiva: La Cooperativa Única Unió Cooperatista Barcelonesa (1901-1977)

[Publicat originalment a Cooperació Catalana, 433 de juliol 2019]

La cooperació és la intel·ligència entre 
els homes de bona voluntat que creuen en
la possibilitat d’una vida digna per a la
Humanitat, pel treball, per l’amor i per la pau.
Juli Blanquer, soci de la UCB, 1936.

Tot i que se n’ha perdut l’accepció, a inicis del segle passat, el concepte d’intel·ligència assenyalava la capacitat d’entendre’s entre les persones. Fer intel·ligència, intel·ligenciar-se, per tant, era sinònim d’unir esforços, posar en comú els enteniments, associar-se per donar-se suport mutu. Seguint l’estela de Kropotkin, els obrers d’entreguerres dedicaren els esforços a estrènyer el vincle i fer més forta la unió, perquè sabien que no sobrevivia el més fort, sinó el qui tenia la millor capacitat d’ajuntar-se amb els altres. L’intel·ligent, llavors, era cooperar.
La Unió Cooperatista Barcelonesa nasqué el gener de 1927 de la fusió entre dues cooperatives veïnes, El Rellotge (1901) i La Dignitat (1903), de la barriada Batlló o del Ninot. L’experiència no deixà de ser un projecte d’unió per eixamplar la capacitat emancipadora de les cooperatives. De fet, la concentració en fou un dels debats centrals, en un capitalisme en reestructuració. La Cooperativa Única havia de ser al cooperativisme el que el Sindicat Únic al sindicalisme, un canvi d’estratègia per optimitzar les formes de protesta i el contrapoder proletari. Front el «raquitisme » imperant, emulant l’exemple internacional, les cooperatives catalanes havien de fer intel·ligència i fusionar-se.
Més enllà de les relacions de veïnatge, la intercooperació començà amb el Forn Col·lectiu de Les Corts (1905), i culminà, després d’anys de debat, amb la creació de la Unió Cooperatista Barcelonesa, amb 703 socis. El nom acordava amb l’objectiu d’estendre el radi d’acció a totes les entitats de la ciutat. Disposaven de dos seus, la de La Dignitat a Villarroel, 163, destinada a dependència i la de El Rellotge a Borrell, 253, a local social. Al costat hi instal·laren el Forn, una fàbrica d’espardenyes i una de productes carbònics, un entramat productiu distintiu respecte d’altres entitats. La cooperativa cresqué exponencialment, també en activitat cultural, amb un destacat grup femení. El setembre de 1931 inauguraren un sumptuós edifici a Urgell, 176-180, i quatre anys més tard eren 1.400 socis, 60 treballadors i 60 jubilats cobrant pensió.
La derrota de 1939 significà el principi de la fi. Malgrat assolir les 2.000 famílies amb 3 sucursals el 1942, el context procurà una sèrie de mals resultats, que desembocaren en la necessitat de malvendre’s el patrimoni. La davallada fou terrible i hi coadjuvà el Gremi de Forners que el 1948 oferí «l’amortització» dels forns a canvi d’una compensació econòmica. Com a contraprestació, mai podrien tornar a funcionar, un greu contratemps en un dels motors econòmics de l’entitat. A principis de 1960, Pablo Vives Masses, capellà de la parròquia de Sant Isidor, oferí ajuda a canvi d’instal·lar una escola al segon pis, la Institución Pedagógica San Isidro, fou un primer pas cap a la venda de l’immoble que s’aprovà a finals de 1961 –en una reunió de tan sols 85 socis– per 7.300.000 pessetes. Finalment, el juliol de 1977 es certificà la defunció de l’entitat, mentre l’edifici s’havia convertit definitivament en una església. En tals circumstàncies, la Fundació Roca Galès es comprometé a assumir els deutes i conservar la documentació de l’entitat. Gràcies a l’acord, avui podem, humilment, tancar el cercle de la memòria, intentant reconstruir el relat d’intel·ligència col·lectiva de la que fou la cooperativa més important de Barcelona.

Marc Dalmau i Torvà

 

Leave a Reply

Fundació Roca Galès

fundacio@rocagales.cat