Editorial
Connexió cooperativa
El mes d’octubre ha estat el mes del cooperativisme i de l’Economia Social i Solidària. El seguit d’esdeveniments celebrats aquest mes, han fet que quedés inaugurada alguna cosa més que la tardor. Han quedat inaugurades les bases per a una nova economia al servei de les persones. El grandíssim èxit de públic tant al Festival Esperanzah com a la celebració de la IV Fira d’Economia Solidària de Catalunya organitzat per la Xarxa d’Economia Solidària (XES) n’és una prova. Aquesta fira, que teixeix aliances —com les que van crear fa uns anys Eticom/Som connexió, la cooperativa protagonista del número d’enguany— i fonamenta en la intercooperació les seves bases, no para de créixer.
Aquest mes també s’ha presentat el Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària de l’Ajuntament de Barcelona, en Jordi Via, vell conegut del cooperativisme i patró d’aquesta casa, durant la Trobada Internacional d’Economia Solidària i Municipalisme que va tenir lloc a Barcelona. I en el marc d’aqueta trobada es va propiciar la creació d’una xarxa de municipis catalans preocupats i compromesos amb el cooperativisme i l’economia social.
En els darrers temps, sembla que ja no n’hi ha prou amb el cooperativisme i l’economia social i solidària. Els pobles reclamen la sobirania sobre els seus destins i les persones (i especialment les dones, durant segles i segles sotmeses a les lleis del patriarcat) reclamen la sobirania sobre les seves vides.
I tampoc no hem de perdre de vista la història, com ens recorda Margarida Colomer en l’article sobre guerra civil i cooperativisme d’aquest mateix número. No hem de perdre de vista la nostra història, però tampoc la dels altres pobles, propers o llunyans. Oblidar la història és quedar a la intempèrie de la propaganda dels mercats i del capital. És permetre la cacera de bruixes, quan les bruixes som nosaltres i ells són els inquisidors.
Les persones que posen la seva vida en perill, i moltes vegades moren, criatures incloses, per venir a una Europa que promou les guerres i després no vol assistir les seves víctimes anhelen una esperança.
L’esperança d’un món millor, d’una vida digna, lluny de les explotacions, del terror, de la misèria. I aquesta esperança que anhelen aquestes vides que vénen a cercar-nos i que troben, la majoria de vegades, incompresió, odi i portes barrades, és la mateixa esperança que ens empeny a nosaltres, cooperativistes, solidàries, compromeses. L’esperança que malda per fer-se un lloc en aquest món que, malgrat tot, comença a ser una mica més solidari. És el compromís d’aquesta lluita, de buscar allò comú en el què ja estem immerses. Seguim amb el lema de la Fira, i amb el discurs que plana sobre el llibre ressenyat enguany (Un mundo común, de Marina Garcés)
Hem d’apropiar-nos de les nostres vides, reapropiar-nos seria dir massa, seria dir que alguna vegada havien estat nostres.
Leave a Reply