Amb aquests preus no es pot viure | https://www.rocagales.cat

Amb aquests preus no es pot viure

[Avançament de l'Editorial de
Cooperació Catalana, 464,
maig 2022]

Ha esclatat la inflació: l’encariment de la vida. En tots els productes i serveis essencials per a la reproducció social, que fan possible materialment la vida quotidiana, que fan possible la subsistència. No parlem d’elements superflus ni accessoris. Ens referim a l’energia, als aliments, al transport, a l’habitatge, a allò imprescindible per a la majoria social i econòmica. No als oligopolis, ni als fons d’inversió, ni a les multinacionals, ni als acaparadors, sinó al teixit productiu petit i mitjà, a les llars de les classes populars, a les persones que tenen menys ingressos, als països del Sud Global. L’encariment dels productes bàsics empobreix el 99% de la població.

Per a economistes com Michael Roberts, la inflació actual no és producte d’una “demanda excessiva” (lectura keynesiana) o “d’injeccions monetàries excessives” (lectura monetarista o neoliberal). Per contra, és el resultat d’un “xoc d’oferta”, d’una escassetat de la producció, que entenem motivada sobretot per l’exhauriment de les matèries primeres i els combustibles fòssils, d’una ruptura de la cadena de subministrament induïda per la pandèmia de la COVID-19 i per la guerra imposada per Rússia a Ucraïna. Per a Roberts, tanmateix, les arrels són anteriors. La desacceleració de la producció industrial, del comerç internacional, de la inversió empresarial i del creixement del PIB real ja s’havia produït el 2019 abans que esclatés la pandèmia. És una crisi de creació de valor, una crisi estructural del capitalisme, que topa amb els límits biofísics del planeta. És una crisi ecològica, social i econòmica d’un model de desenvolupament que ja no pot créixer més sense devorar-se a si mateix.

Com afrontem aquesta crisi? Com evitem el patiment de les classes populars? No n’hi haurà prou amb mesures pal·liatives, com proposen els governs a l’Estat espanyol, ni menys encara la solució és reduir els impostos, com proposen les temeràries dretes neoliberals. Cal un nou model econòmic que transformi d’arrel el model productiu i reproductiu dominant. Cal un control social dels principals sectors de l’economia, com l’energia, l’habitatge o l’agricultura, i una planificació democràtica d’aquests que permeti garantir la satisfacció de les necessitats bàsiques de tothom dins els límits biofísics del planeta, i tant de bo si es pot fer a escala mundial!

Per això, des de la Fundació Roca Galès insistim en la proposta de l’economia social i solidària catalana: el Pacte Nacional per una Economia per la Vida. Per impulsar un model econòmic postcapitalista, relocalitzat, democràtic i que emprengui de forma valenta la transició ecosocial, és a dir, la transició ecològica amb justícia social i redistribució dels treballs i la riquesa. Urgeix una política socioeconòmica al servei de les majories socials i del planeta. Urgeix la mobilització del conjunt dels moviments socials, sindicals, econòmics i polítics del país per garantir una vida digna per a tothom. Perquè amb aquests preus no es pot viure!

Blanes, mercat al passeig de Dintre. Josep Renalias CC-BY-SA-3.0

Leave a Reply

Fundació Roca Galès

fundacio@rocagales.cat